En èpoques llargament enterrades sota cendra i ruïna, hi hagué un regne conegut com a Targalor. Els seus estendards fa temps que han caigut, el seu nom esborrat i substituït per murmuris de terror. El que resta després del Gran Desfer ara s’anomena Les Terres Execrades. Un regne consumit per la decadència, la guerra i la propagació silenciosa d’una corrupció invisible.
Al centre d’aquest col·lapse s’alça Alric, abans rei, ara quelcom molt allunyat de la vida. La seva ànima, lligada per una maledicció que nega tant la mort com la pau, es marceix lentament sota la influència de Gorth, un déu fosc la presència del qual s’escola al món a través del sofriment, la conquesta i la desesperació. Cap fulla pot tocar-lo, cap pregària pot arribar-hi. Només la seva voluntat perdura, modelant el destí de tots els qui hi viuen sota.
Després de derrotar Alric en combat a la batalla final que va decidir el destí del món, la pròpia maledicció fou llançada per Eakhrion, conegut arreu com L’Únic Veritable Espectre. Una figura alhora temuda i reverenciada, un dels Onze Nobles Negres. Tirans que serveixen Gorth, orquestrant guerres i devastació com a ofrenes al seu déu. Aquestes figures són conegudes com els Senyors dels Caiguts, i a través d’ells, el món és lentament sotmès.
Desesperat per resistir l’inevitable, Alric buscà l’últim portador conegut del veritable poder arcà, el Fetiller. Una relíquia d’una era oblidada, fou pres de petit i forjat mitjançant el sofriment fins a convertir-se en mestre de totes les branques de la màgia. Fa molt, va escapar dels seus captors, massacrant-los i desapareixent del món.
Finalment fou trobat, amagat a les profunditats de les Muntanyes Negres del Mal, una serralada interminable i esmolada que travessa l’horitzó com una ferida a la terra. Allà, en el seu punt més alt i perillós, hi ha els Cims Bessons, els pics més alts i implacables de tota la cadena muntanyosa. Va ser en aquest santuari desolat on el Fetiller va romandre, apartat del món… fins que Alric el trobà.
Mitjançant un ritual prohibit, el Fetiller aconseguí aturar la progressió de la maledicció, però no trencar-la. L’acte tingué un cost. El cos d’Alric fou irrevocablement alterat: la seva carn es tornà d’un or pàl·lid, desposseït de tota calor i humanitat. Des d’aquell moment seria conegut com L’Amenaça Orpàl·lida.
Junts, començaren un viatge cap al cor de la foscor, buscant Eakhrion. No només per venjança, sinó per una feble esperança d’alliberament.
Però el món no esperaria.
A mesura que la influència dels Nobles Negres s’estén, l’esperança mateixa comença a esvair-se. El darrer far de resistència, Fyrenox, Guardià de l’Última Llum de l’Alba, un drac d’origen ancestral, és capturat, torturat i finalment assassinat per les forces d’Eakhrion. Amb la seva caiguda, una era s’acaba i la darrera llum s’apaga del món.
Tanmateix, més enllà del regne dels homes i dels déus, alguna cosa perdura.
La Torre Flamejant Eterna flota en òrbita silenciosa sobre el món, intacta per cap lleialtat ni desig. Ni benèvola ni malèvola, existeix només per mantenir l’equilibri. I quan aquest equilibri es trenca, no dubta.
De les seves flames eternes neix un nou ésser. Un futur guardià, suspès en el temps, esperant el moment en què serà necessari.
A sota, les Terres Execrades continuen podrint-se.
I el nom de Gorth encara és murmurat.